Perdre la por

Fotografia © Elena Figoli.
Avui tinc molta por, però hi ha una escletxa a la paret que em fa arribar un raig dèbil de llum i és on m’aferro com si m’hi anés la vida. Que de fet, m’hi va.

Estic molt inestable darrerament perquè la no-rutina em mata, perquè les discussions a casa em desestabilitzen, perquè els comentaris em fan molt de mal. Perquè soc una noia que des de sempre li ha donat molta importància a les paraules, ja que em costa entendre les emocions i el món que m’envolta. La manca de rutina em fa estar molt inestable i no entendre per què faig tot el que faig.

No puc entendre certs comentaris o certs comportaments davant d’algunes situacions. Em costa d’entendre que es tregui ferro a alguns comentaris que faig de manera desesperada; em costa d’entendre que no hi hagi manera de fer entrar en raó a gent propera a mi i que se’n rigui davant meu de temes tan seriosos.

Temes tan seriosos com la meva estabilitat emocional. O qüestionar-me què vaig viure amb disset anys com si haguessin estat allà. O dir-me que no m’ha d’afectar tant la mort d’una persona que considerava referent.

O, simplement, validar-me què sento i per què ho sento.

Escric aquestes línies i em ve al cap una situació que vaig viure fa sis anys en uns campaments. On em vaig veure al límit i em van haver de venir a buscar perquè si no n’hagués fet una de grossa i no podria estar escrivint aquest article.

No entenc per què vaig tenir aquell impuls, potser perquè la meva situació era molt complicada, potser perquè tenia l’esperança que la meva vida milloraria… Però no ha millorat pas.

Al contrari, l’he vist desmuntar-se a passos de gegant i en un període de temps que m’ha semblat molt i molt breu. Ja fa sis anys i em sembla que va ser ahir quan vaig viure allò. Viure una experiència que no entenc què em va millorar a la vida, perquè em fa la sensació que ha anat de mal en borràs. Em fa la sensació que des d’aquells campaments tot ha anat a pitjor.

I em fa molt de mal.

Perquè gent que en teoria m’estima no és capaç de deixar-me espai. Perquè, per culpa d’aquell moment, m’he descuidat moltíssim de mi mateixa; perquè tinc la sensació que faig passos enrere i precisament no són per agafar impuls.

I així en molts àmbits de la meva vida. M’atreviria a dir en tots; posaria la mà al foc per dir que no puc escollir res a la vida que no hagi de passar un vist i plau.

I pensar en treballar? No ho sé. Podria plantejar-m’ho, però no m’hi veig capaç. La meva falta d’autoestima em demostra que no soc capaç de res, però la gent més propera a mi em diu que soc capaç de fer-ho, i sortir del pou.

Ara falta creure-m’ho i començar a buscar una sortida d’aquest pou que fa massa anys que s’està obrint pas a la meva vida. Tallar de soca-rel amb totes les fonts de conflicte, aixecar el cap i dir-me que jo puc.

Però no és tan senzill com sembla, no m’és fàcil perquè em costa identificar què sento o què em passa. I quan això em passa ho canalitzo escrivint, curant ferides amb l’Aina del passat, l’Aina ferida de fa anys.

Perquè fa uns anys vaig oblidar-me de mi mateixa i em vaig centrar en fer feliç a qui tenia al meu voltant, però em vaig oblidar de la persona més important de la meva vida: jo mateixa.

Hi ha gent que em diu que amb aquesta afirmació soc egocèntrica, però crec que si jo mateixa no em considero important no m’hi considerarà ningú. Primer jo, després la resta. Sona molt egoista, sona molt egocèntric, sona molt “jo vaig primer i la resta que es foti”, i no. No és això, no vull fer aquesta impressió o que qui em llegeixi pensi que tan se me’n dona, perquè és tot el contrari.

La sensació que emano d’indiferència general és molt repetitiva, perquè la majoria de gent del meu voltant em diuen que no m’importa res del que passa, però no és així. Una altra vegada una imatge errònia. Una altra vegada una pedra a la motxilla de les decepcions que provoco. Torna a estar carregada. Torna a pesar, i pesa molt.

Cada vegada que descarrego una pedra d’aquesta motxilla però, de sobte, se’n carrega una altra, és com si es multipliqués per dos el pes d’aquella pedra que, per petita que sigui, fa muntanya.

Una frase que tinc molt interioritzada des de petita és que tota pedra fa muntanya, i ho aplico tant per a les coses bones com per a les coses dolentes: les coses bones es van construint poc a poc (pedra a pedra) i les dolentes es van construint també poc a poc, però fan més mal quan es desmunten. Per una raó ben senzilla: perquè ens cau a sobre, perquè les pedres ens retornen i ens aixafen.

Agafar estabilitat com ho fan les fites que construïa de petita per marcar un objectiu, per poder entendre que els comentaris no m’han d’afectar i entendre quina repercussió tenen les paraules a la meva vida.

Sé que hi ha vegades que em semblen que no tenen significat, però n’hi ha d’altres que el seu significat em ressona per dins i no em deixa descansar fins que no he aconseguit fer callar el reguitzell de sons que em van d’una banda a l’altra del cap. I hi ha vegades que això m’espanta, i m’espanta molt.

Em fa molta por haver d’entendre el que m’envolta i no poder comprendre el món. Entendre què hi ha darrere de cada acció que passa al meu voltant i no saber què fer per poder evitar algunes sensacions que m’envaeixen per dins.

I tot això m’afecta a la salut mental perquè em desestabilitza i em fa entrar en crisis que no puc controlar i que no em permeten copsar la magnitud de la situació i, si acaba esdevenint tragèdia, carregar culpes durant anys.

Perquè la culpa és un altre tema del qual en podria parlar. Ja que n’arrossego molt al llarg d’aquests anys per moltes situacions que m’han passat que, directa o indirectament, tenen a veure amb mi. I això m’ha afectat a les relacions interpersonals perquè m’ha fet crear-me una cuirassa que mostro als llocs on no em sento segura per poder-me protegir, ja que em noto fràgil.

Acabo citant un vers d’una cançó que m’agrada molt, i que, precisament, és la que em salva del pou tantíssimes vegades, que em permet entendre que la vida no és gens senzilla: “I al final d’aquest laberint només hi ha un t’estimo”; la moralina que n’extrec és que només em quedarà l’estima cap a la resta, i cap a mi mateixa, per moltes situacions dolentes que se’m posin al davant.

Sempre he escoltat que l’amor hauria de moure el món, però sé que no ho fa. I si comencem a plantejar-nos-ho? I si posem la primera pedra per poder construir la muntanya que ens permetrà començar-nos a estimar i a descarregar la motxilla?
Aina Lorenzo i Ruiz
activament.org

EL PERIÓDICO DE LA PSICOLOGÍA www.elperiodicodelapsicologia.info info@elperiodicodelapsicologia.info
Teléfono: +34 675763503

Deja un comentario