Javi Jareño: “Haver passat un problema de salut mental crec que et fa millor persona”
Foto de Javi Jareño
“Jo em sento orgullós d’haver tocat fons i de saber gràcies a la meva depressió el regal que és estar viu”
Javi Jareño: Compositor, músic i Cantautor
Sóc Javi Jareño, un tio de Santa Coloma de 38 anys, que professionalment treballa en una botiga de fotografia, però que el que més el mou és la música i les actuacions en directe. Sóc músic, tinc 4 discos publicats i sóc un habitual del circuit de cantautors de Barcelona.
El meu pare és guitarrista i a casa meva, des de sempre, la música ha estat molt present. Fa 20 anys que participo en projectes col·lectius; i fa 10, aproximadament, que presento la meva pròpia obra.
Els meus discos anteriors són: “El juego es conmigo”, “Tengo que volar” i “33”. I fa pocs mesos vaig presentar el meu quart disc -més elaborat, gravat en un estudi professional-, que és “Montse y Jose”. Tinc molts vídeos a YouTube. Els discos es poden escoltar gratuïtament a Spotify, i també estan disponibles a la compra a iTunes.
T’hem buscat per aquesta entrevista per una publicació que vas fer al teu Facebook, en la qual explicaves el següent:
“Les malalties mentals són un malson. No només perquè normalment un ho passa tan malament que vol morir-se… literalment. Vol morir-se i ho intenta, o sigui el suïcidi, sinó perquè a més, si tens la sort de superar la malaltia gràcies a la medicació, a la teva família o a una setmana a una clínica mental, com per exemple un servidor a l’agost de 2004, et sorprèn la incomprensió de la societat. O el que encara és pitjor: la vergonya i el secretisme de les personetes que han passat pel mateix. Jo em sento orgullós d’haver estat a la merda més terrible, d’haver tocat fons i de saber gràcies a la meva depressió el regal que és estar viu. Per a tots els que jutgen i per a tots els que s’amaguen, només vull dir-les el que va dir Sèneca: ‘Abans que navegant vaig ser nàufrag’. Contra l’estigma, jo el primer.”
Per què vas fer aquesta publicació?
Per la projecció pública que pot tenir el que dic, almenys dins del meu àmbit, em vaig dir: faré un al·legat. La gent sol recolzar-me molt, però en aquest tema encara més, i a remolc de la meva reflexió pública molta gent va parlar de processos similars. Perquè tots tenim problemes de salut mental, en major o menor grau. I no ha de ser una cosa dolenta. De fet, gràcies a això et vaig conèixer a tu.
Per què comparteixes la teva experiència amb els demés?
Una de les coses que deia a alguns amics que han estat fotuts és que tenim… no l’obligació, perquè cada un pot tenir dret a la seva privacitat i no compartir-ho, però cal parlar-ho en públic. I cal parlar-ho com una cosa que se supera, cal donar la cara contra l’estigma. Jo tinc companys que no el parlen, que l’oculten, que s’enfaden a mort si t’assabentes que ells són del teu “gremi”, com dic jo mig en broma. Això no ho entenc, que s’oculti com si fos vergonyós, com si fossis un violent o un lladre.
Que hagis passat un problema de salut mental de fet crec que et fa millor persona. Perquè les persones que han passat un procés dur desenvolupen una empatia i una humanitat que és més gran que abans de passar aquest moment. Quan pateixes molt et veus més a prop dels altres, sobretot, més a prop dels que pateixen.
I el trastorn mental no és una cosa que es veu, no està a la vista, sinó que és una cosa que és difícil que te n’adonis; excepte, és clar, si hi ha molt deteriorament. Però sinó, veus a la persona i no diferències entre, diguem, una persona estàndard d’una persona que tingui un procés de depressió. Per això també cal exterioritzar-ho, cal dir-ho.
Per què vas decidir explicar-ho ara, en aquest moment?
Perquè vaig sentir la necessitat de fer-ho. Tot i que tampoc és una cosa que hagi ocultat mai, fins i tot en entrevistes sobre la meva música en aquests anys vaig donar peu a parlar del tema amb cançons com “El juego es conmigo” o “Pagando por reír”. Jo hagués parlat del meu procés de depressió i del meu internament a una clínica mental. No era una cosa que volgués amagar. Però no tenia sentit explicar-ho si l’entrevistador no s’havia adonat del que diuen les lletres o no havia estat prou hàbil per estirar el fil.
[embedyt]https://www.youtube.com/watch?v=c024urTNj7o[/embedyt]
Jo sempre ho he explicat. Tot el meu entorn sap que és part de la meva història i el reivindico.
Què és el que has viscut?
Jo em considero afortunat respecte a altres companys que viuen malalties mentals de més durada o deteriorament. Jo vaig patir una depressió de 4 mesos, que em va portar a intentar suïcidar-me. Per sort, no ho vaig aconseguir. Però vaig continuar el deteriorament. Tot el meu dia, des de que despertava fins que me n’anava a dormir, era un patiment. Jo sabia que aquesta tristesa no era jo. Però tampoc volia prendre un antidepressiu. Greu error. Al final vaig arribar pràcticament a perdre el judici, i vaig acabar a la clínica mental Torribera i vaig quedar ingressat. És curiós però em recordo de tot… Vaig estar una setmana. Em van donar l’alta i 10 dies després em vaig reincorporar a la feina, al mínim indici de recuperació.
Va ser com si m’haguessin indultat de la pena de mort, tot i que és veritat que jo pensava que era momentània la recuperació. Com un bonus: vas tocar fons i t’han donat un mes, un any de felicitat perquè acabis allò que tens pendent. Gràcies a la destinació universal, aquest mes, aquest any, s’han convertit en 11 anys. És cert que des de que vaig començar a estar una miqueta bé vaig encarar la vida d’una manera molt més madura. Coses que no havia fet, per esperit dispers, vaig començar a fer-les. Vaig agafar el toro per les banyes, em vaig independitzar, vaig començar a fer esport, vaig ser més seriós amb la meva música, vaig deixar la festa fins a l’alba de costat. En poc temps vaig gravar el meu primer disc, em vaig matricular en anglès, etc., etc.
Com pensava que em moriria i de sobte no, veus la vida com un regal i em sentia amb forces per fer qualsevol cosa. Sobretot en el sentit de llevar-me cada dia sent conscient del regal que és la vida. Sempre, sempre, cal valorar els dies anònims. Abans no ho feia. Si no hi havia una festa o un motiu especial, un dilluns, per exemple, era un dia vulgar. Des de que he passat per això, cada dia és un veritable regal, fins a un dilluns amb molta feina.
M’ha durat aquest agraïment a tornar a ser feliç, tornar a somriure, tornar a poder llegir, escoltar música sense que la ment només pensi el malament que estàs. Aquestes coses tenen per a mi un valor incommensurable. I va ser només arran de perdre la raó, arran d’entrar en una depressió en la qual tot ho veus a través d’un vidre tremendament negre. En això em sento afortunat. Haver-ho passat, sempre que es surti, és una de les majors lliçons de la vida.
Has viscut discriminació per motius de salut mental?
Com que va ser tan breu el període en què se’m veia arrossegant-me… discriminació no, crec que no. Però sí que veia cares molt sorpreses, i de gent que m’estima i no sabia què fer. No he plorat mai com en aquests 4 mesos. Plorava com un nen petit, amb tanta amargor, que qui em veia plorava amb mi.
Vaig sentir la incredulitat de la gent. Perquè hi ha qui creu que no n’hi ha per tant… El típic: “pit i collons, i endavant”. I ja sabem que no és així. Els que ho hem passat sabem que no és una cosa que depengui de la teva voluntat.
Què t’ha ajudat a recuperar-te?
Vaig tenir l’ajuda de la meva família en tot moment, els meus pares i les meves dues germanes i Lucía, la meva parella en aquells anys. Aquesta ajuda il·limitada fa que puguis suportar aquests moments. De fet, per això el nom del meu últim disc: “Montse y Jose”, que és el nom dels meus pares. Aquesta incondicionalitat em va ajudar moltíssim.
I aquesta polèmica de fàrmac si, fàrmac no, què vols que et digui? Visca la penicil·lina! Estic segur que l’Anafranil, que és el que em van receptar per pujar la serotonina, em va salvar la pell. Estic agraït al que va desenvolupar aquest fàrmac. Gràcies a l’ajuda de la química també sóc aquí. La meva actitud és d’agraïment.
I “Virgencita” que em quedi com estic. Ara estic content com un nen amb un gelat. Tot el meu agraïment per tornar a estar bé, des de fa anys. Quan em veig fluix o et queixes per alguna cosa, em dic: “Ei, xato, compara’t”. Sempre ho dic a algú que ha superat una depressió: Compara’t amb el moment que estaves en la merda absoluta, estàs infinitament millor. Comparar-me, almenys a mi, em dóna força.
Què li diries a una persona que acaba de ser diagnosticada o que acaba de sortir d’un ingrés?
Doncs qui passa un dia, guanya un any. Cal tenir paciència, cal creure en la medicació, creure que vas a anar a millor, no exigir-te molt al principi, deixar que el teu entorn sigui la crossa que necessites per tornar al camí. I pensar que, gairebé segur, entrar en una clínica mental ha evitat que et traguessis la vida. Un ingrés cal veure-ho com una cosa molt positiva.
De fet, ara puc fer broma d’això. Jo que vaig estar a Torribera, al centre hospitalari, amb uns paisans que sé que hem estat allà de residents, ens diem els Torribericos. Cal treure-li ferro, com una recuperació d’un fèmur, nosaltres hem recuperat, no sé, el sistema límbic, la salut dels nostres neurotransmissors o els nivells de serotonina. En definitiva, que ingressar en una clínica mental sempre serà positiu pel qui ingressi.
Algun missatge més que volguessis deixar en aquesta entrevista?
Sí, crec que és deure de tota persona que ha tingut un problema de salut mental i que ha estat afortunat de recuperar-se, ajudar els seus companys que tenen patologies més dures. Cal donar la cara, donar l’exemple que no passa res, que se surt d’això. I, si no se surt, tampoc passa res, cal aprendre a viure amb això. Em sento en deute amb la vida, aquesta reivindicació de caràcter humanista és del millor que puc fer, no?
També m’agradaria que les institucions públiques, que la classe dirigent entengués que una societat només val per la cura que té, el suport que dóna als seus col·lectius més vulnerables. Un sistema polític només estarà legitimat si protegeix els seus col·lectius més febles. Tant els grups d’exclusió social per problemes econòmics com les persones que a la nostra societat pateixen, han de tenir il·limitats recursos per fer-les la vida més còmoda, més humana.
L’horror que es viu en passar una malaltia mental ha de ser atenuat de totes les maneres possibles. Cal aconseguir que durant el temps en què la persona es troba més afectada, el pacient sàpiga que les institucions entendran que està tan baix que necessita el suport del sistema sanitari i social, que tingui una cobertura i que només hagi de pensar en la seva recuperació.
Javi Jareño
activament.org
EL PERIÓDICO DE LA PSICOLOGÍA www.elperiodicodelapsicologia.info info@elperiodicodelapsicologia.info
Teléfono: +34 675763503