“He necessitat d’una intervenció acadèmica per adonar-me que no sóc la síndrome”
Rosa del Hoyo: Llicenciada en Biotecnologia, Violinista, Poliglota, Activista de la Salut Mental i Escriptora. Autora de: “Mente, Encuéntrame: dos meses y medio en la vida de una autista” (Miret Editorial – mireteditorial.info).
Em sé diverses coses, però no crec que totes aquestes etiquetes em defineixin. Diem, des del meu punt de vista amb raó, que el diagnòstic no hauria de ser la columna vertebral de la nostra identitat, però, llavors, per què un altre cúmul d’elements si contribueix a la construcció del nostre ésser? Perquè aquests atributs són bons, potser … No, intrínsecament, no. És bo ser llicenciat en biotecnologia? Hi ha qui diria que sí, perquè dóna una professió que pot donar diners, que pot… O bé, sí, perquè dóna coneixements que atorguen saviesa, i… Jo crec que al final, tot es pot fer convergir en la felicitat. I és aquesta felicitat el que vull que em defineixi; és més, desitjo que brilli en el meu interior i doni llum i calidesa als que m’envolten. Vull ser, sobretot, una persona feliç.
Llicenciada en biotecnologia, violinista de conservatori, escriptora, poliglota… Com has fet tot això en tan pocs anys?
En part, forçant-me a ser una persona que havia d’acomplir unes expectatives. Unes expectatives que no existien. Creia que els meus pares, els meus professors, els adults en general, pensaven que jo havia d’aconseguir fites molt rigoroses i molt àrdues. La qual cosa no és cert. Aquesta rigidesa de pensament, autoexigència i perfeccionisme són característics de la Síndrome d’Asperger.
T’identifiques amb l’etiqueta?
Bé, ara ja no existeix. En el DSM-5 han agafat tots els trastorns de l’espectre autista i els han ficat dins del mateix sac. Així que de moment em sento desetiquetada. M’havia acostumat, gairebé m’havia identificat amb la paraula. Era com si jo fos la síndrome. He necessitat d’una intervenció acadèmica per adonar-me que això no és cert.
Què li diries a una persona que rep per primera vegada una etiqueta psiquiàtrica?
Que intenti ser feliç, considerant l’etiqueta com una part de la seva existència tan rellevant com aixecar-se i sentir que cauen gotes de pluja sobre la teulada.
Parlem del llibre. De què tracta? Quan es presenta?
És una narració autobiogràfica, en format diari, de la vida interior d’una persona amb Síndrome d’Asperger. Es presenta el 22 d’octubre, a les 19h a la Llibreria Alibri, a Barcelona. M’agradaria moltíssim que poguéssiu acostar-vos a la presentació. Estaria enormement agraïda. I espero que el trobeu interessant.
Com ha estat l’experiència d’escriure de tu mateixa i publicar?
A nivell personal, més enllà de les interaccions amb els altres, ha estat una experiència molt alliberadora. I pel que fa a compartir el text, també vaig descobrir que podia ajudar, que la meva experiència podia servir a algú més. I he descobert que podia establir relacions amb fonaments basats en el llibre que després es ramifiquen a altres aspectes, la qual cosa em va generar una gran satisfacció.
Per què ho vas escriure? Quines van ser les teves motivacions?
Inicialment va ser un intent de guarir-me, una mica, a nivell mental. La idea era alentir els pensaments que tenia en aquell moment, que eren molt nocius per a mi, des del punt de vista dels professionals i del meu també.
Vaig prendre les regnes i vaig dir que havia de fer alguna cosa, perquè la medicació sembla que no és una panacea. No obstant això, aviat vaig descobrir que estava escrivint per altres, no només pel que a l’estil literari es refereix, sinó també pel que fa a marc mental propi. Pensava en ajudar, i això m’enfortia a mesura que anava avançant, malgrat els dies durs que vaig haver de descriure i les experiències que vaig haver de reviure mentre escrivia el llibre.
Parles d’un intent de sanar-te… Què seria per a tu sanar-te?
Per a mi, sanar-se és una utopia. En la ment de tots hi ha, crec, una versió ideal d’un mateix. Que, des del meu punt de vista, mai es pot arribar a acomplir. Encara que alguns tinguin uns requisits molt concrets, una vegada que els aconsegueixen, tenen nous requisits. Sanar és aconseguir aquesta utopia. I, compte, l’intent no és va, encara que no es pugui aconseguir: a poc a poc, anem avançant pel camí. Si ens adonem que la meta és inabastable, val la pena recórrer el sender, ja que som savis fent-ho. I així, crec, podem tenir una vida plena.
I ara, com et trobes?
Hi va haver un gran canvi després de l’escriptura de l’últim punt de l’última línia del llibre. Vaig sentir que havia aconseguit una cosa que m’ordenava, que ordenava els meus pensaments, que donava sentit a una sèrie d’esdeveniments que sempre vaig interpretar com caòtics, i això em va fer molt bé.
Actualment, moment en que el llibre m’ha obert moltes portes i que veig que el món no és només anar al metge, sé que hauria trobar molt entusiasmada, però no aconsegueixo un estat anímic que sé que és adequat a la situació. Jo diria que estic anhedònica. Em sento decebuda amb mi mateixa, em culpo per sentir-me així, penso que no tothom és tan privilegiat com jo i que per als altres hauria d’estar eufòrica.
Et consideres recuperada?
Crec que el que jo entenc com recuperació és el que molts definirien com no recuperació, ja que l’autisme es viu constantment, segon rere segon, minut rere minut, així que no puc parlar d’una recuperació, tal com se sol entendre. L’autisme és quelcom que no només està relacionat amb les interaccions socials, sinó també en com es veu el món, en com es pensa, en com se sent i viu tot. Així i tot, jo penso que estic recuperada, ja que entenc la recuperació pròpia (no la dels altres) com una realitat en la que sóc capaç d’observar des de l’exterior, de analitzar-fredament, de comprendre’m i de comprendre que, de vegades, no puc comprendre’m.
Quins plans tens ara que ha sortit el llibre?
Em trobo en una situació en què no sóc capaç de planificar res, perquè no sento entusiasme. Bé, sí que tinc plans de futur, encara que no els centre en mi.
Penso en els altres, en com poden beneficiar-se de les meves experiències, i espero que vagi succeint al llarg d’un temps dilatat. Això és un dels pilars fonamentals del fet que encara estigui aquí. Això i la relació amb els meus pares. Em baso molt en els altres per justificar la meva existència. Sense això no sé si seria capaç d’existir, perquè no aconsegueixo estimar-me tant com caldria.
Valores molt positivament la relació amb els teus pares.
La relació amb els meus pares és essencial, encara que són molt diferents entre si. Tots dos van comprendre i acceptar el diagnòstic a nivell conceptual. Però a nivell emocional, crec que la meva mare el va acceptar més fàcilment. El meu pare té fins i tot dificultat per utilitzar les paraules Asperger o autisme. Sovint utilitza les paraules diferència o atipicitat. Per a ell són més còmodes. I això suggereix que hi ha una àrea relacionada amb el diagnòstic que no acaba de assentar-li bé.
Has viscut discriminació per motius de salut mental?
Sí, encara que aleshores no estava diagnosticada. Però sens dubte van ser les meves diferències les que van fer que en els anys de secundària patís assetjament escolar. També vaig ser marginada a l’educació primària. I durant el batxillerat suposo que em vaig aïllar per evitar el rebuig dels altres. La universitat és diferent. Hi ha més gent, es formen grups més grans, i és més fàcil amagar la diferència. I actualment, no. Ja no. Tot i que crec que és pels llocs als què habito últimament.
Crec que el rebuig a la diferència és una manifestació essencialment lligada a la biologia de l’ésser humà. El diferent pot ser perillós i, com no ha estat explorat, genera rebuig. Considero que és una cosa molt habitual i difícil d’eradicar. Es necessita l’evolució cultural per canviar aquest aspecte de l’evolució natural.
Estàs fent les formacions d’Obertament i ets membre de ActivaMent, per què aquest activisme en Salut Mental?
Suposo que pel meu despertar, pel fet d’haver-me adonat de qui sóc després d’anys vivint en un auto-desconeixement inconscient. Tot i que encara no tinc una imatge clara del meu ésser, sí que crec que estic veient-lo, mentre que fins fa poc vivia perduda en un embolic. Sento que aquest despertar implica una lluita contra la discriminació en salut mental. Res em faria sentir més satisfeta que haver ajudat a crear quelcom bo.
activament.org
EL PERIÓDICO DE LA PSICOLOGÍA www.elperiodicodelapsicologia.info info@elperiodicodelapsicologia.info
Teléfono: +34 675763503